La fortalesa de l’Agraïment

Hi havia una vegada una nena que de petita era molt potent, preciosa, es menjava i assaboria la vida tal como li venia. Tenia molta energia i també molta necessitat de ser estimada i mirada. Feia tot el que li sortia, sense saber si era per complaure o perquè realment li venia de gust. I com que la energia era tanta, i també el talent natural, anava complint amb totes les expectatives dels seus pares que la miraven amb orgull i amb sorpresa, a vegades, per haver tingut la sort de tenir aquella nena tan preciosa i amb tanta capacitat d’estar bé, trobar totes les gràcies als que l’envoltaven. S’enfadava sovint, sí, com tothom, i, també, a l’hora tot l’amor que sentia dintre seu era tan gran que aviat se li passava, es quedava amb lo bo que li donava la gent, que era molt o això em dic ara, no ho sé, perquè tampoc ho pensava, em sortia i prou. No sabia si ho feia perquè realment era així o perquè els seus pares adoptius l’havien criat amb molt d’amor. La seva mare era molt sàvia, tenia una capacitat de lidiar amb les rutines! Jo no la tinc! I ara li veig tot el mèrit. Jo no parava, la meva inquietud per moure i aprendre era molt gran. La meva mare també tenia els seus recursos per no pensar i no parava de llegir i escoltar el que els savis, en que la Vanguardia i altres mitjants deien sobre la criança d’un nen/a. I també tenia un gran sentit comú i criteri savi. També tenia un marit al costat que li feia tota la confiança del món en aquests temes, sabia agafar distància dels conflictes que en el dia a dia sorgien i que pot ser, ella (la meva mare) s’hi hagués pogut quedar clavada i posant massa cap quan no calia. El meu pare era un home molt savi i molt humil, sense ell saber-ho . Li encantava fer contenta a la gent que venia comprar a la botiga o quan sortia a la tarda a fer esport i anava a visitar als pobles veïns i es trobava a gent nova que l’omplia d’aprenentatge i d’amor. Tot això li portava a la meva mare, que no li agradava gens sortir de casa i socialitzar-se. Ell i jo portàvem la novetat i l’alegria a casa, li explicàvem el que havíem aprés i conegut. Amb aquest equilibri tan casolà, fet tan dels talents de cadascú, de les fugides per poder restablir les energies, fèiem que el dia fos ple de vincles, de historietes quotidianes, rutines de les altres famílies i amor que entre tots ens donàvem. I així era la nostra vida casa, una rutina feliç que sense molts interpretacions ni grans aprofundiments arribàvem a tot. Ara me n’adono, també, d’això, igual que del silenci l’incapacitat de parlar i nombrar les emocions que a mi em feia patir tant Avui que ja sóc gran, que he fet molta teràpia per mi i per poder aprendre per donar-la, sento un immens agraïment cap als meus pares que ja no hi són en aquest món dels vius. Sé que estan en mi, em veuen, estan orgullosos de la seva nena preciosa i m’ajuden amb els nous reptes que ara em semblen més grans que mai, i que sovint quedo encallada exigint-me a mi mateixa, no veient, sovint, el que ja tinc, ja faig i ja dono. Avui, per primera vegada, escric aquest relat de la meva vida, vist des d’una altra manera, o des d’una obertura de cor, que també he aprés en aquest camí d’autoconeixement que gràcies, també, a la meva mare biològica que va venir a trobar-me quan ja tenia més de 30 anys, vaig començar a engegar. Els meus fills 3 fills, el meu company de vida i tota la gent que m’estimo i m’envolten m’ajuden cada dia en aquest camí d’aprenentatge de mi mateixa i de vida. Que bó que és avorrir-se, veure com em jutjo en aquest avorriment i de sobte veure com en surto jo soleta! i no m’hi quedo atrapada com en la soledat de l’orfenat que vaig haver de passar tant petita! Que bé, que la vida m’ha portat totes aquestes experiències, les doloroses i les acollidores i amoroses, per ara poder-ho compartir amb qui més li pugui fer falta i amb mi mateixa que m’omple d’amor i agraïment cap als meus pares i mares (biològics i adoptius) que m’han donat la vida i m’han ajuden a poder-la veure!

En aquests dies de confinament, recolliment, m’he vist la meva por, resistències, fugides que no són diferents a las que ja tenia. Exigint-me sortir, renyant-me per no saber com encarar-les, cridant-me en silenci per no ser més creativa, per no poder seguir unes rutines que m’exigien una autodisciplina que em deia que no tenia, volent fugir de la rutina que a casa, també, sovint ja m’ofegaven. Veure que l’espai que jo he construït a casa amb tanta cura i tanta necessitat de llibertat, era envaït per la “obligació” de tenir cura d’algú que pot ser ho necessita ara més que nosaltres, o no… Simplement el regal de fer-me de mirall . Poder veure en l’altre amb més compassió , tot i amb valors que etiqueto com llunyans o contraris als que m’han ensenyat. O simplement per descarregar la meva desconnexió i ràbia cap a l’altre. Que bé poder veure ara tot això i tenir aquesta oportunitat per vèncer aquestes antigues resistències i descobrir, pot ser, la meva capacitat , com quan era petita, de poder veure totes les coses bones de l’altra, més enllà de la forma en que ara necessita manifestar-les o més enllà de la manera en que la meva ment acostumada a etiquetar i amb patrons apresos molt estrets, necessita sortejar.